Zaragozame.com

L’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC) ha obert PremsaComarcalDigital.cat, una hemeroteca en línia, gratuïta i a disposició de tothom, en què es poden consultar la majoria dels exemplars de les publicacions que formen part de l’associació, publicats entre l’any 2000 i l’any 2007. Segons l’ACPC, l’hemeroteca encara es va construint. Entre més coses, això vol dir que durant els mesos vinent s’hi anirà afegint més informació.A l’hemeroteca, s’hi poden cercar continguts per comarca, publicació i periodicitat, per exemple, i, quan hom ha trobat allò que cercava, sigui una portada, sigui una pàgina interior de la publicació, s’ho pot descarregar en pdf o llegir-ho en format web. L’ACPC ha signat acords de col·laboració amb la Universitat Autònoma de Barcelona i amb la Diputació de Barcelona perquè l’hemeroteca digital es pugui consultar des de les xarxes de biblioteques d’aquests dos organismes.

vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2984834&p_edi=mequinensa

Els sopars amb ‘estrelles’ de l’Observatori Fabra ja són una atracció de les nits d’estiu barcelonines. Poques vegades els actes relacionats amb la ciència havien despertat tant d’interès, tot i l’incentiu afegit de la gastronomia i de la magnífica vista de què gaudeixen els comensals mentre sopen i senten parlar de qüestions que els apassionen. Avui al vespre es fa l’últim sopar amb tertulians il·lustres, una nova modalitat que s’ha estrenat enguany.Els convidats seran de cinc ‘estrelles’: l’ex-president Pasqual Maragall i el director del Cosmocaixa, Jorge Wagensberg, que parlaran del plaer del coneixement. L’ex-president serà l’encarregat de fer preguntes a Wagensberg, expert en física, però també un humanista que ha escrit força obres de divulgació científica. Després de l’acte, com a tots els sopars, els convidats podran visitar l’observatori i, des del magnífic telescopi construït el 1903, meravellar-se contemplant la grandesa del sistema solar. Als sopars amb estrelles d’aquest estiu, s’hi han abordat qüestions científiques d’actualitat, exposades per investigadors i divulgadors com Pedro Alonso, investigador que treballa en un vaccí contra la malària a l’Hospital Clínic, l’astronauta Pedro Duque, la genetista Mara Dierssen i l’oncòleg Josep Baselga.

vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2984795&p_edi=mequinensa

Joan Segarra, que feia temps que estava malalt, es va morir ahir a la tarda als 81 anys a Taradell (Osona), on l’enterraran. Va jugar al FC Barcelona des de 1949 fins a 1965 i va disputar-hi 559 partits, essent un dels jugadors que més partits ha disputat amb la samarreta blaugrana. Segarra serà recordat per haver estat el capità del Barça de les cinc copes, que va conquerir al costat d’altres jugadors recordats com Kubala, Ramallets, César i Manchón.Després de penjar les botes, va treure’s el títol d’entrenador i va dirigir alguns equips de les categories inferiors del Barça. La temporada 79/80 va ser l’ajudant del primer entrenador del Barça, Helenio Herrera. A banda de les seves qualitats físiques i de jugador polivalent, Segarra va guanyar-se l’admiració i el respecte de companys i rivals per l’actitud noble i valenta que el va caracteritzar. Els funerals per Segarra se celebraran divendres a les 12 a la parròquia de Taradell.

vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2985711&p_edi=mequinensa

Quan la família de Pere Calders (1912-94) va cedir tots els seus papers a la UAB (com ell havia disposat al testament), els responsables, amb Jordi Castellanos al davant, esperaven trobar-hi ‘La cèl·lula’, una novel·la extraviada. Però no hi era. Ara, una volta fet l’inventari del Fons Pere Calders, van trobar quatre inèdits, un dels quals, ‘La ciutat cansada’, gairebé enllestit, era en la línia del millor Calders. L’acaba de publicar Edicions 62.Joan Melcion, especialista en l’obra de Pere Calders i autor del pròleg de ‘La ciutat cansada’, explica que ‘és una novel·la completament vigent, tant pel tema (amb personatges antisistema), com per la manera de tractar-la. Calders hi aporta una ironia molt seca. És una novel·la àcida, punyent, sense el component poètic de molts dels seus contes. És un Calders desencantat de la condició humana’. I Jordi Castellanos, responsable de l’edició, hi afegeix: ‘Ens dóna una visió fosca de la societat i de les relacions humanes, encara que amb molt d’humor. És una novel·la per a divertir-se i entendre, també, que Calders és un senyor que ha viscut molt, que ha patit molt (una guerra, un exili…)…’ A ‘La ciutat cansada’ Calders situa el lector en una ciutat-estat, que se sustenta ens sis tradicions, quatre de les quals es posen en entredit. És una novel·la coral amb ‘personatges descordats, desencaixats’, adjectiva Castellanos: un pintor que no ha pintat mai, un empresari que en realitat vol ser aventurer, un sindicalista i uns personatges cínics fins el capdamunt. Segons Joan Melcion, un dels interrogants més interessants (la gran incògnita) és per què Calders abandonà la novel·la, quan la tenia gairebé acabada. Li mancaven un parell de capítols i el final. Segons que explica al pròleg: ‘Del procés llarg i intermitent d’aquesta novel·la, en tenim constància per la correspondència que Pere Calders va mantenir amb el seu pare des de mitjan anys quaranta.’ Calders va començar-ne la redacció cap al 1944 i no va abandonar la idea fins uns nou anys després, cap al 1953, quan era exiliat a Mèxic. En una carta escriu: ‘Em fa l’efecte que he tancat un cicle de la meva manera d’escriure i he iniciat una nova concepció i estil de realitzar-me. En certa manera, la paralització de ‘La ciutat cansada’ es deu a aquesta crisi de transformació.’ Però, als experts, aquesta explicació no els acaba de quadrar. Segons Melcion: ‘Diu que es troba en un procés de transformació literària que el porta cap a les experiències viscudes i amb un component important de fantasia. Però sembla que digui que es troba en un moment de crisi, de no saber cap on tirar literàriament. És molt possible que fossin el desànim per la improbabilitat de veure-la editada i els dubtes sobre la recepció que podria tenir, que el van portar a abandonar-la.’ El Fons Pere Calders Segons Jordi Castellanos, el Fons Pere Calders és un fons dispers, ‘perquè l’escriptor no es preocupava de la transcendència de la seva literatura, encara que, al final, una mica potser sí, i s’hi mirava més, en allò que deia. Hi ha poca correspondència, excepte amb el seu pare (la correspondència amb Vicenç Calders es publicarà en una edició de Magda Alemany). I entre el material es van trobar quatre inèdits. Els altres: ‘L’amor de Joan’, creiem que és un dels seus primers escrits, dels anys trenta. Té una trentena de pàgines, i el publicarem a Els Marges. Després, també vam trobar els originals: ‘La marxa cap al mar’ i ‘Sense anar tan lluny’, de les quals en farem una edició crítica que publicarà l’Autònoma.’ Continua Castellanos: ‘L’únic original prou acabat que permetia una edició amb voluntat divulgativa era ‘La ciutat cansada’, encara que hi hem inclòs una presentació i un pròleg que retarden la lectura de la novel·la, però que són un toc d’alerta, una manera d’explicar que, aquesta novel·la, Calders no l’hauria pas deixada tal com es publica, perquè era un escriptor molt curós.’ El Fons Pere Calders s’ha pogut acabar d’inventariar gràcies al suport del IEC. Aquest fons es guarda a la Biblioteca d’Humanitats de la UAB, i actualment es va digitalitzant tot, de manera que d’ací a pocs mesos es podrà consultar a internet. El IEC també té la web Imatges i paraules de Pere Calders: Una invasió subtil, amb una biografia completa de l’escriptor. Calders, ‘long-seller’ Segons Pilar Beltran, editora d’Edicions 62, Pere Calders és un dels autors amb més presència al catàleg d’Edicions 62: 39 entrades. A més, dos dels seus títols es compten entre els llibres més venuts de la història de l’editorial: ‘Cròniques de la veritat oculta’ (l’any 1992 se n’havien venut 194.000 exemplars) i ‘Invasió subtil’ (el 2002 se n’havien venut 134.000 exemplars). M. S.

vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2984999&p_edi=mequinensa

El Wall Street Journal publica un article que apunta la possible causa de l’accident del 20 d’agost a l’aeroport de Barajas, que va provocar 154 morts. Segons la publicació, el McDonnell Douglas MD-82 no va estendre els alerons quan intentava enlairar-se, un element imprescindible perquè l’aparell agafi alçada. Una errada elèctrica hauria impedit que sonés l’alarma i que els pilots s’adonessin del perill. També segons el diari, les presses de la tripulació per enlairar-se (anaven amb retard i els passatgers es queixaven de la calor), haurien pogut influir en què no s’adonessin que els alerons no s’havien estès correctament. L’article explica que els dos motors haurien funcionat correctament i no s’haurien incendiat abans de l’impacte, com havien apuntat alguns testimonis. Ara s’investiga per què el procediment de supervisió previ a l’enlairament no va detectar que els alerons no s’havien obert. D’altra banda, el mal funcionament del sensor de temperatura exterior de l’avió, l’avaria detectada en un primer moment pel comandant no hauria influït en l’accident.

vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2985725&p_edi=mequinensa

Els perfils que s’han fet de Sarah Palin, la número dos de la candidatura republicana a la Casa Blanca, destaquen les posicions molt conservadores que defensa en matèries com els matrimonis homosexuals, la tinença d’armes, el creacionisme i l’avortament. Però són ben pocs, en canvi, els comentaris al voltant del seu acostament, durant els primers anys de vida política, al Partit per la Independència d’Alaska (AIP), que reclama un referèndum.En algunes informacions es pot llegir, fins i tot, que el marit de l’actual governadora d’Alaska n’havia estat militant del 1995 al 2002 i que es va registrar com a tal dues vegades. L’AIP, nascut els anys 1970, ha superat en algunes eleccions el 5% dels vots i ha trencat, doncs, l’habitual bipartidisme nord-americà. A banda els moviments independentistes consolidats, de territoris allunyats com les illes de Puerto Rico i de Hawaii, també hi ha partits secessionistes escampats per tota la geografia dels EUA. Els independentistes dels Estats Units Potser el més actiu és el del minúscul estat septentrional de Vermont (amb capital a Montpelier), tradicionalment molt progressista i amb un bon nombre d’habitants favorables a recuperar la independència que aquest territori fronterer amb el Canadà va tenir entre el 1777 i el 1791. Al capdavant hi ha la plataforma Second Vermont Republic (força mediàtica…), que advoca perquè ‘Vermont recuperi pacíficament l’estatut de república independent’. A la resta d’estats de Nova Anglaterra, les idees secessionistes també tenen alguns seguidors al Maine, a Massachusetts i a Nou Hampshire. A l’extrem sud del país, alguns grups nacionalistes reivindiquen actualment, amb arguments i mètodes força variats, la secessió de Texas dels EUA. Recorden, per exemple, que el 2 de març de 1836 Texas (’amics’, en llengua caddo) va declarar-se independent de Mèxic, però que no va ser fins el 19 de febrer de 1846 que va entrar als EUA. També hi ha grups que defensen la independència d’Alabama i de Carolina del Sud. En la majoria de casos, aquests grups solen defensar posicions políticament conservadores i centren les reivindicacions secessionistes en la fòbia al govern federal dels EUA. La costa oest també és tenyida d’independentisme nord-americà. A Califòrnia, els partidaris de la separació la justifiquen amb l’argument que l’estat més poblat dels EUA, si fos independent, figuraria entre les deu primeres economies mundials. Les balances fiscals entre Califòrnia i el govern federal també entren en el debat, amb un saldo molt desfavorable per a l’estat. L’independentisme californià tindrà, aquest hivern, un film i tot: A State of Mine. I més al nord, alguns militants defensen, amb més convicció o menys, la República de Cascàdia…, on té la seu Microsoft. A banda els moviments independentistes de base territorial (aquí, caldria incloure-hi declaracions com la de la nació lakota), als EUA també hi ha hagut propostes secessionistes sostingudes per comunitats ètniques (l’Aztlan hispà, la New Afrika afroamericana…), religioses (Christian Exodus proposa l’assentament de fonamentalistes cristians a Carolina del Sud) o polítiques (la Peoples Republic of the North Star, que propugna una república socialista independent a l’Upper Midwest).

vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2985027&p_edi=mequinensa

L’Associació Catalana de Sociologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, conclou a l’anuari d’enguany que la població catalana viu en un ‘estat de perplexitat desconegut fins ara’. Segons l’estudi, entre els motius hi ha la presa de consciència progressiva que Catalunya ha deixat de ser un motor de econòmic i de modernitat; també s’hi diu que l’any 2007 va ser carregat d’esdeveniments que ‘van sacsejar’ notablement l’opinió pública.Però aquesta perplexitat té més motius, segons l’estudi. Per exemple, la transformació social del país, ara confrontat a una nova onada immigratòria; o la ràpida transformació de la societat, que imposa nous dilemes culturals i sotmet a prova els referents més tradicionals. Seguint l’esquema de l’edició de l’any passat, l’anuari, dividit en sis parts, repassa alguns dels fets de l’any des de l’òptica i l’anàlisi d’alguns especialistes. A l’apartat ‘Ciutadania i societat civil’, hi ha un article de la sociòloga Maria M. Griera sobre secularització i diversitat religiosa a Catalunya, i un treball d’equip (signat per Teresa Torns, Sara Moreno, Vicent Borràs i Carolina Recio) sobre la necessitat de renovar el conveni entre sexes per a repensar l’estat del benestar. A l’apartat ‘Política i governabilitat’, els autors estudien les últimes eleccions municipals i es demanen si l’elevada abstenció respon a una ‘desafecció democràtica’ o a la conjuntura política actual. A més, l’estudi ‘L’economia i el desenvolupament’ elucubra sobre la dificultat del sistema productiu català a l’hora d’aprofitar el talent de la població, i apunta una hipòtesi sobre la relació entre la manca de qualitat i el pobre desenvolupament de l’estat del benestar.

vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2985024&p_edi=mequinensa

Aquest Onze de Setembre unes quantes entitats catalanes volen proclamar que ‘els agents socials, econòmics i polítics de Catalunya han de centrar els esforços per avançar cap a un estat propi i assolir el dret d’autodeterminació’. Amb aquesta finalitat han convocat una manifestació, sota el lema ‘Som una nació. Volem estat propi’. Sortirà a les cinc de la tarda de la plaça d’Urquinaona de Barcelona i s’acabarà al parc de la Ciutadella.L’actor Joel Joan, de Sobirania i Progrés, va explicar ahir que el procés de negociació financera amb l’estat espanyol demostrava que ‘l’estatut era una eina caduca’; que l’eina normal, que feia que els països avancessin, era ‘un estat per a tenir un finançament just’. Pedro Morón de la Fuente, fundador de l’entitat ‘Els altres andalusos‘ i president de Catalonia Acord, va dir que havia nascut a Granada, una ciutat de 300.000 habitants, on la setmana passada havien començat les obres del metro, on també era a punt d’arribar-hi el TGV; que aviat s’hi faria un tren de rodalia fins a Almeria i s’acabarien les obres d’una autovia fins a Motril. ‘Estic al Baix Llobregat des de fa quaranta anys, ara sóc català i vull que aquí també es faci allò que es fa a la meva terra d’origen.’ Finalment, va dir que tenia la certesa que això es faria a Catalunya, si fos un estat. Diego Arcos, del Casal Argentí de Barcelona i del Col·lectiu Immi.cat, va assegurar que ‘la política immigratòria era racista i xenòfoba’, tant si la feia el PP com el PSOE, i que ‘qualsevol política immigratòria d’un estat català seria millor que no pas l’actual’. Els partits polítics no participaran en aquesta manifestació, encara que totes les que hi ha anunciades es coordinaran de manera que coincideixin en alguns trams, per exemple a la ronda de Sant Pere.

vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2985053&p_edi=mequinensa

En el discurs fet a la convenció republicana que se celebra a Minnesota, la candidata republicana a la vice-presidència de la Casa Blanca Sarah Palin ha rebatut les crítiques rebudes els últims dies amb un discurs contundent i atacant el candidat demòcrata, Barack Obama, a qui ha ridiculitzat. Palin ha dit que, com a batlle del seu poble, havia hagut de prendre decisions i havia tingut més responsabilitats que no pas Obama, en la seva tasca com a treballador social. Palin ha fet una defensa apassionada de la seva família, a qui ha presentat un per un, i ha dit que els fills portaven desafiaments però també satisfaccions, en referència implícita a l’embaràs de la filla adolescent, conegut fa pocs dies, i que li ha provocat un allau de crítiques. Palin té cinc fills, el més gran és a punt d’anar a l’Irac enrolat a l’exèrcit nord-americà, i el més petit, de pocs mesos, te síndrome de Down. La candidata s’ha descrit al públic com una ‘mare normal que porta els fills a jugar hockey’ (’average hockey mom’) i ha subratllat que no formava part de l’elit política de Hollywood ni de l’establishment. En un moment determinat, el candidat a president, John McCain, ha pujat a l’escenari i ha demanat a l’audiència si no havia fet una bona tria amb Palin. Ascensió fulminant Guanyadora d’un concurs de bellesa quan era jove, ha fet una ascensió fulminant, des que, ara fa dos anys, fou elegida governadora d’Alaska (d’aquí ve que els seus crítics, li retreguin manca d’experiència política). A diferència de McCain, defensa posicions molt conservadores: s’oposa al matrimoni homosexual i defensa la tinença d’armes. A la web dels republicans explica que, per ella, és un envit la candidatura a la vice-presidència i elogia Hillary Clinton, en un intent d’esgarrapar vots dels partidaris de la senadora demòcrata, especialment de les dones. És una fervent antiavortista, condició que li ha fet guanyar molt de suport entre la comunitat cristiana dels Estats Units: la blocosfera cristiana va plena d’elogis. Però aquests dies ha saltat la notícia que té una filla gestant de disset anys, i li han plogut a sobre no poques crítiques. També se sap que és creacionista, en el sentit que qüestiona l’evolucionisme de Darwin, i que vol que el creacionisme s’ensenyi a les escoles.

vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2984924&p_edi=mequinensa

L’Onze de Setembre diverses entitats catalanes volen manifestar que ‘els agents socials, econòmics i polítics de Catalunya han de centrar els esforços en avançar cap a un estat propi i assolir el dret a l’autodeterminació’. Per això han convocat una manifestació a les cinc de la tarda que sortirà de la plaça d’Urquinaona de Barcelona i trascorrerà fins al parc de la Ciutadella. La faran sota el lema ‘Som una nació. Volem estat propi’.

vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2985035&p_edi=mequinensa

Als perfils que s’han fet de Sarah Palin, la número dos de la candidatura a la Casa Blanca del republicà John McCain, s’hi destaquen les posicions molt conservadores que defensa en matèries com els matrimonis homosexuals, la tinença d’armes, el creacionisme i l’avortament. També s’hi comenten alguns detalls de la vida personal, o la fulgurant ascensió política des que fa dos anys va ser elegida governadora d’Alaska. Però són pocs, en canvi, els comentaris al voltant del seu acostament, durant els primers anys en política, al Partit per la Independència d’Alaska (AIP), que reclama un referèndum. Algunes informacions, fins i tot, afirmen que el seu marit va ser-ne militant de 1995 a 2002. L’AIP, nascut els anys 1970, ha superat en algunes eleccions el 5% dels vots, i ha trencat l’habitual bipartidisme nord-americà. Més enllà dels consolidats moviments independentistes en territoris allunyats com les illes de Puerto Rico i Hawaii, als EUA continentals de fet no són estranys els partits secessionistes, escampats per tota la geografia.Potser el més actiu és el del minúscul estat septentrional de Vermont (amb capital a Montpelier), tradicionalment molt progressista i amb un bon nombre d’habitants favorables a recuperar la independència de què va gaudir aquest territori fronterer amb el Canadà entre 1777 i 1791. Al capdavant hi ha la plataforma Second Vermont Republic (força mediàtica…), que advoca perquè ‘Vermont recuperi pacíficament l’estatus de república independent’. A la resta d’estats de la regió de Nova Anglaterra, les idees secessionistes també tenen alguns seguidors a Maine, Massachusetts i Nou Hampshire. A l’extrem sud del país, alguns grups nacionalistes reivindiquen actualment, amb arguments i mètodes força variats, la secessió de Texas respecte dels EUA. Recorden, per exemple, que el 2 de març de 1836 Texas (’amics’, en llengua caddo) va declarar-se independent de Mèxic, però no va ser fins el 19 de febrer de 1846 que va entrar als EUA. També del sud hi ha grups que defensen la independència d’Alabama i Carolina del Sud. En la majoria de casos, aquests col·lectius solen defensar posicions políticament conservadores i centren les reivindicacions secessionistes en la fòbia al govern federal dels EUA. La costa oest també aporta elements al mapa de l’independentisme nord-americà. A Califòrnia, els partidaris de la separació justifiquen la seva aposta amb l’argument que l’estat més poblat dels EUA, si fos independent, seria entre les deu primeres economies mundials. Les balances fiscals entre Califòrnia i el govern federal també entren al debat, amb un saldo molt desfavorable per a l’estat. L’independentisme californià tindrà, aquest hivern, un film i tot: A State of Mine. I més al nord, alguns militants defensen amb més o menys convicció la República de Cascàdia… on té la seu Microsoft. A banda els moviments independentistes de base territorial (on caldria incloure declaracions com la de la nació lakota), als EUA també hi ha hagut propostes secessionistes centrades en comunitats ètniques (l’Aztlan hispà, la New Afrika afroamericana…), religioses (Christian Exodus proposa la instal·lació de fonamentalistes cristians a Carolina del Sud) o polítiques (la Peoples Republic of the North Star, que propugna una república socialista independent a l’Upper Midwest).

vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2984848&p_edi=mequinensa

L’Associació Catalana de Sociologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, conclou a l’anuari d’enguany que la població catalana viu un ‘estat de perplexitat desconegut fins ara’. Segons l’estudi, entre els motius hi ha la presa de consciència progressiva que Catalunya ha deixat de ser un motor de econòmic i de modernitat. Els responsables de l’anuari diuen que el 2007 ha estat carregat d’esdeveniments que han ’sacsejat’ l’opinió pública. L’estudi també assenyala d’altres motius per parlar d’una societat ‘perplexa’. Entre aquests hi ha la transformació social del país, que ara ha de fer front a una nova onada d’immigrants, i la ràpida transformació de la societat, que crea nous dilemes culturals i posa a prova els referents més tradicionals. L’anuari segueix l’esquema encetat en l’edició de l’any passat, i fa un repàs d’alguns dels fets ocorreguts durant l’any a través de la visió i l’anàlisi de diferents especialistes. Es divideix en sis apartats, cadascun dels quals consta de diversos articles específics. D’aquesta manera el punt dedicat a ‘Ciutadania i societat civil’ recull l’article de la sociòloga Maria M. Griera sobre secularització i diversitat religiosa a Catalunya, i el treball de l’equip de Teresa Torns, Sara Moreno, Vicent Borràs i Carolina Recio, que exposa la necessitat de replantejar el conveni entre sexes per a repensar l’Estat del benestar. En l’apartat de ‘Política i governabilitat’, s’analitzen les passades eleccions municipals i es pregunten si l’elevada abstenció respon a la ‘desafecció democràtica’ o és resultat de la conjuntura política actual. També hi ha l’estudi ‘L’economia i el desenvolupament’ que s’ha centrat en la dificultat del sistema productiu català a l’hora d’utilitzar el talent de la població. En aquest article s’apunta la hipòtesi sobre la relació entre la manca de qualitat i el pobre desenvolupament de l’Estat del benestar.

vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2984989&p_edi=mequinensa

Quan la familía de Pere Calders (1912 - 1994) va donar tots els seus papers a la UAB (així ho establia en el seu testament), els responsables, amb Jordi Castellanos al capdavant, esperaven trobar ‘La cèl·lula’, una novel·la extraviada. Però no hi era. Malgrat tot, un cop fet l’inventari del Fons Pere Calders, es van trobar quatre inèdits, un dels quals, ‘La ciutat cansada’, era gairebé enllestit i estava en la línia dels millors Calders. L’acaba de publicar Edicions 62.Joan Melcion, especialista en l’obra de Pere Calders i autor del pròleg de ‘La ciutat cansada’, explica que ‘és una novel·la completament vigent, tan per la temàtica (amb personatges anti-sistema) com per la manera de tractar la trama. Calders hi aporta una ironia molt seca. Es tracta d’una novel·la àcida, punyent, sense el component poètic de molts dels seus contes. És un Calders desencantat davant la condició humana’. I Jordi Castellanos, responsable de l’edició, afegeix: ‘Ens dóna una visió fosca de la societat i de les relacions humanes, encara que amb molt d’humor. És una novel·la per divertir-se i per entendre també que Calders és un senyor que ha viscut molt, que ha patit molts trasbals (una guerra, un exili…)…’ A ‘La ciutat cansada’ Calders situa el lector en una ciutat-estat, que se sustenta per sis tradicions, però quatre de les quals es posen en entredit. Es tracta d’una novel·la coral amb ‘personatges descordats, desencaixats’, adjectiva Castellanos: un pintor que no ha pintat mai, un empresari que en realitat vol ser aventurer, un sindicalista, i d’altres personatges cínics fins el cap de munt. Segons Joan Melcion, un dels interrogants més interessants (la gran incògnita) és el fet que Calders abandonés aquesta novel·la, quan la tenia gairebé acabada. Li mancaven un parell de capítols i el final. Segons que explica en el pròleg: ‘Del procés llarg i intermitent d’aquesta novel·la en tenim constància per la correspondència que Pere Calders va mantenir amb el seu pare des de mitjans dels anys quaranta.’ Calders va iniciar la redacció de ‘La ciutat cansada’ cap al 1944 i no va abandonar el projecte fins uns nou anys després, cap al 1953. En una carta Calders diu: ‘Em fa l’efecte que he tancat un cicle de la meva manera d’escriure i he iniciat una nova concepció i estil de realitzar-me. En certa manera, la paralització de ‘La ciutat cansada’ es deu a aquesta crisi de transformació.’ Però pels experts aquesta explicació no acaba de quadrar. Segons Melcion: ‘Diu que es troba en un procés de transformació literària que el porta cap a les experiències viscudes i amb un component important de fantasia. Però pel què diu sembla que es troba en un moment de crisi, de no saber cap a on tirar literàriament. Té molts dubtes i és molt possible que fos el desànim per la improbabilitat de veure-la finalment editada i els dubtes sobre la seva recepció, que el van portar a abandonar-la.’ El Fons Pere Calders Segons Jordi Castellanos, el Fons Pere Calders és un fons dispers, ‘perquè l’escriptor no es preocupava de la transcendència de la seva literatura, encara que al final potser una mica més i s’hi mirava més amb el que deia. Hi ha poca correspondència, excepte amb el seu pare. I entre el material es van trobar quatre inèdits. Els altres: ‘L’amor de Joan’, creiem que és un dels seus primers escrits, dels anys trenta. Té una trentena de pàgines, i el publicarem a Els Marges. Després, també vam trobar els originals: ‘La marxa cap al mar’ i ‘Sense anar tan lluny’, de les quals en farem una edició crítica que publicarà l’Autònoma.’ Continua Castellanos: ‘L’únic original prou acabat que permetia una edició amb voluntat divulgativa era ‘La ciutat cansada’, encara que hi hem inclòs una presentació i un pròleg que retarden la lectura de la novel·la però que són un toc d’alerta, una manera d’explicar que aquesta novel·la Calders no l’hagués deixat tal com es publica, perquè era un escriptor molt curós.’ El Fons Pere Calders s’ha pogut acabar d’inventariar gràcies al suport del IEC. Avui aquest fos es troba dipositat a la Biblioteca d’Humanitats de la UAB. Actualment es digitalitza tot el material, i en els propers mesos es podrà consultar a internet. El IEC també acull la web ‘Imatges i paraules de Pere Calders: Una invasió subtil‘, que aporta una completa biografia de l’escriptor. Calders, long-seller Segons Pilar Beltran, editora d’Edicions 62, Pere Calders és un dels autors amb més presència al catàleg d’Edicions 62, amb 39 entrades. A més, dos dels seus tí´tols ses situen entre els llibres més venuts de la història de l’editorial: ‘Cròniques de la veritat oculta’ (l’any 1992 s’havien venut 194.000 exemplars) i ‘Invasió subtil’ (que al 2002 s’havien venut 134.000 exemplars). M. S.

vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2984941&p_edi=mequinensa

El president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, ha dit avui que Sèrbia podria obrenir l’estatut de país candidat a entrar a la Unió Europea el 2009. Això seria gràcies a la col·laboració del govern serbi en la detenció de del presumpte criminal de guerra Radovan Karadzic. Ara bé, condiciona la entrada a Europa a la cooperació total amb el Tribunal Penal Internacional i als progressos en les reformes econòmiques i polítiques.El president serbi, Boris Tadic, s’ha compromès respondre aquestes espectatives en la trobada mantinguda amb Barroso. Sèrbia, més a prop d’Europa El lliurament dels criminals de guerra és una condició imposada per la Unió Europea als països implicats en la guerra dels balcans per a la seva futura adhesió a la Unió. La detenció de Karadzic, fugitiu des de 1996, fou per tant un pas més en l’acostament del govern serbi de Boris Tadic cap a la UE. Però encara queden dos criminals de guerra en llibertat. Ratko Mladic, el cap militar de Karadzic, també imputat per la matança de Srebrenica, es troba fugitiu des de mitjan anys 1990. L’altre és Goran Hadzik, líder dels serbis a Croàcia durant la guerra, al qual s’imputa la deportació i l’assassinat de croats a la ciutat de Vukovar.

vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2984906&p_edi=mequinensa

Els caps grec i turc de Xipre, Demetris Cristòfias i Mehmet Ali Talat, han començat les negociacions per a superar la divisió de l’illa, imposada fa trenta-quatre anys, a Nicòsia, zona internacional controlada per l’ONU. Els analistes creuen que aquestes negociacions són una oportunitat real de resoldre la situació, que és, de passada, un dels principals esculls de l’entrada de Turquia a la Unió Europea. Fa quatre anys que no ha converses.A principi d’abril la batllessa de Nicòsia, Eleni Mavrou, va obrir el pas del carrer Ledra, símbol de la divisió de l’illa, però al vespre el govern greco-xipriota el féu tancar adduint que els turco-xipriotes havien enviat molts policies a la part grega, contra els acords dels dos governs. Un mes abans, Cristòfias havia dit que calia superar el contenciós com més aviat millor, en benefici dels ciutadans de totes dues comunitats, i Ali Talat havia anunciat el principi d’una nova era que l’havia de resoldre. Quatre anys sense converses Les converses de pau es van paralitzar quan, el 2004, la gran majoria de greco-xipriotes (75%) van repudiar un pla de pau de l’ONU, que els turco-xipriotes van votar favorablement. Xipre es va dividir el 1974, quan Turquia va enviar tropes al nord de l’illa perquè els greco-xipriotes partidaris de la unió amb Grècia havien fet un cop d’estat. Ara la divisó de l’illa és un obstacle afegit a l’entrada de Turquia a la UE, perquè el sud grec és membre de la unió i pot vetar-la.

vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2984552&p_edi=mequinensa

Segons la Creu Roja a les Illes Canàries, catorze persones han mort quan intentaven arribar en una pastera a la costa espanyola. Quaranta sis més han arribat vives, però amb la salut molt malmesa. Els immigrants havien sortit feia dotze dies del sud de Mauritània i es van perdre quan viatjaven cap a Europa. Com a conseqüència, es van quedar sense aigua ni menjar. Tretze dels cossos eren dins l’embarcació totalment coberts d’aigua. Sembla que una avaria al moor féu que un trajecte que es fa en quatre dies es fes en dotze, car els immigrants han navegat a la deriva durant gairebé dues setmanes. La Creu Roja no descarta que a l’embarcació hi viatgessin més immigrants que podrien haver llençat al mar quan van morir.

vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2984842&p_edi=mequinensa

El batlle d’Elx, Alejandro Soler, ha dit avui a Europa Press que no es postularia per optar a la secretaria general del PSPV. Com a socialista amb el càrrec institucional més important, ha reconegut que força militants l’havien animat a fer el pas, així com també la plataforma Socialisme i Ciutadania, però a tots els ha dit que prioritzava el servei als il·licitants abans que al partit. També ha reconegut que li havien arribat peticions de fora del País Valencià.Ha agraït totes les peticions que havia rebut i ha admès que encara ara hi ha qui li diu que seria un bon candidat a la Generalitat. ‘Però el més important és que busquem la persona adequada’, ha dit. No s’ha volgut decantar a favor de cap dels cinc pre-candidats (José Luís Ábalos, Jorge Alarte, Anna Noguera, Ximo Puig i Francesc Romeu) i ha dit que l’agrupació d’Elx es reuniria després de l’elecció de delegats per a escollir a qui donaran suport.

vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2984825&p_edi=mequinensa