Lamentable, però gens sorprenent, l’actitud del govern d’Aragó amb l’estatus del català a la Franja de Ponent. En la llei de llengües que està elaborant des de fa un quart de segle (!), sembla decidit que el català tindrà, a tot estirar, rang de llengua pròpia però no cooficial. És a dir, que s’ha esvaït el plantejament inicial segons el qual el català i l’aragonès gaudirien del mateix estatus jurídic que l’espanyol en els territoris on es parlen. I això passa, cal tenir-ho en compte, sota la presidència de Marcelino Iglesias, catalanoparlant de la Ribagorça, que quan era alcalde de Bonansa va signar la Declaració de Mequinensa. Una declaració que, entre altres coses, deia: “Reconeixem que dintre de la nostra Comunitat Aragonesa es parlen diferents llengües i que la llengua catalana que es parla a la Franja Oriental pertany al patrimoni cultural d’Aragó. Rebutgem les denominacions despectives de xampurrat i d’altres de semblants que encara s’apliquen a la nostra llengua materna. [...] Proposem accelerar les gestions davant del ministeri d’Educació i Ciència perquè el català pugui ser ensenyat com a assignatura optativa, i per ara en fase experimental, a les escoles i centres d’ensenyament dels municipis de la Franja Oriental d’Aragó que ho demanin. [...] Som plenament conscients que la integració cultural i política d’Aragó no és possible sense que tots els aragonesos reconeguin com a pròpia la riquesa cultural i lingüística de la Franja Oriental d’Aragó”. Doncs bé, de tot això res de res. Un simple enfilall de paraules buides que no s’ha traduït en cap fet concret. La prova és que Marcelino Iglesias és president de l’Aragó des del 1999 i la marginació del català a la Franja es manté inalterable. Al contrari, el partit amb qui governa, el PAR, es nega a reconèixer que el territori té zones amb una cultura autòctona diferent i, amb connivència amb el PSOE, està promovent un procés accelerat de substitució lingüística. La situació és tan greu que les escoles imposen expressions culturals alienes als alumnes i molts professors recomanen a pares i mares que parlin en espanyol als seus fills. De fet, el projecte nacionalista espanyol dels poders fàctics d’aquell territori és tan ferotge que tot allò que té caràcter formal, és a dir, no col·loquial, es fa en espanyol, que és la llengua que s’imposa en els plens dels ajuntaments malgrat que els alcaldes i regidors són catalanoparlants. L’Ajuntament de Fraga, concretament, no accepta cap escrit en català. I si a això hi afegim els atacs feixistes que amb total impunitat han arribat a destrossar escoles que imparteixen classes en llengua catalana, és evident que la situació és alarmant. De res no ha servit la receptivitat del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg ni les demandes de protecció a la Justícia d’Aragó. El racisme espanyol contra tot el que és català, especialment la llengua, assoleix a la Franja de Ponent la seva màxima expressió. El doctor Artur Quintana, membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i membre d’honor de l’Academia d’a Luenga Aragonesa, ho expressa així: “l’anticatalanisme és una malaltia d’Espanya i això és difícil d’eradicar a través d’una llei de llengües tan aigualida com la que tindrem”. “I el govern de Catalunya què hi diu?”, es preguntarà el lector. Doncs, per a desesperació de les entitats locals implicades en la defensa de la llengua -com ara el Centre d’Estudis Ribagorçans, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, els Casals Jaume I, l’Associació Cultural del Matarranya, l’Associació dels Consells Locals de la Franja o Iniciativa Cultural de la Franja-, el govern de Catalunya -que té el mateix color que els governs “amics” de l’Aragó i d’Espanya- es limita a col·laborar en unes poques activitats culturals. Això és tot. Deu pensar que els problemes de la Franja no són els seus problemes. Quin dia ens adonarem que tota agressió a la llengua, ja sigui a Fraga, a Gandia, a Salses o a Manacor és encara més nociva que si es produís a Manresa, a Figueres, a Cervera o a Reus?
vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3104167&p_edi=mequinensa
